Ciberseguretat · Credencials · RGPD i ISO 27001

Enviar contrasenyes per correu: per què continua passant i com deixar de fer-ho

Hi ha un correu a la teva empresa, enviat fa dos anys, que porta una contrasenya escrita al cos del missatge. Continua sent vàlida. I continua sent a la bústia d’aquella persona, al seu mòbil, a l’historial del xat on la va reenviar i a la còpia de seguretat del servidor.

Aquesta guia explica on acaba de debò una clau enviada per correu, per què la gent ho continua fent encara que la política ho prohibeixi, què exigeixen el RGPD i la ISO 27001, per què els pedaços habituals no arreglen res i com lliurar una credencial sense deixar-ne còpies.

Targeta ambre amb una contrasenya oculta tancada en una càpsula de vidre, desfent-se en partícules daurades en sortir de la pantalla d’un portàtil transparent
AR
Propietari de Dokuflex
Actualitzat: 2 d’octubre de 2026

Per a responsables d’IT i seguretat, DPD, suport i administració de pimes i mitjanes empreses. Guia pràctica amb les normes enllaçades a la font oficial. No és assessorament jurídic: per a un cas concret, consulta el teu assessor.

Resposta directa

No s’ha d’enviar una contrasenya per correu perquè el correu no lliura, copia: la clau queda en text pla a la bústia del destinatari, al seu mòbil, als historials i a les còpies de seguretat, sense caducitat i sense saber qui l’ha vista. La manera correcta de compartir-la és un enllaç d’un sol ús que mostra el contingut una vegada i l’esborra, amb verificació del destinatari i registre del lliurament.

On acaba realment una contrasenya que envies per correu

El correu electrònic està dissenyat per al contrari del que necessites aquí: perquè el missatge arribi, es conservi i es pugui recuperar. Quan escrius una clau al cos del missatge, estàs creant còpies en llocs sobre els quals no tens cap control. Aquests són els que normalment s’obliden:

On es queda Quant de temps Qui la pot arribar a llegir
La teva carpeta d’enviats Fins que algú l’esborri: ningú no l’esborra Tu, i qui accedeixi al teu compte
La bústia del destinatari Indefinit Aquella persona i qualsevol amb accés a la seva sessió
El seu mòbil i el seu portàtil Mentre tingui el compte configurat Qui agafi el dispositiu desbloquejat o el robi
Còpies de seguretat del servidor El que digui la teva política de retenció: mesos o anys Administració de sistemes i qui restauri una còpia
Reenviaments i respostes en cadena Per sempre, i creixent Qualsevol que entri al fil després
Eines d’arxivament i eDiscovery El termini legal de conservació Legal, compliment i auditors externs

A això s’hi suma el que no es veu. Una credencial compartida així no té propietari, ni data, ni inventari. El dia que aquella persona canvia d’empresa, que el proveïdor deixa de ser-ho o que hi ha un incident, ningú no sap quines claus caldria rotar, perquè ningú no sap quantes se’n van repartir ni a qui.

I no és un risc teòric. El Verizon Data Breach Investigations Report de 2026 situa l’abús de credencials en el 39 % de totes les bretxes analitzades en algun punt de la cadena de l’atac: és la tècnica més estesa de l’informe, tot i que com a vector d’entrada inicial ha baixat al 13 % davant del 22 % de l’any anterior, superada per l’explotació de vulnerabilitats. A Espanya, l’AEPD va rebre més de 2.700 notificacions de bretxes el 2025, amb l’enviament a destinataris erronis entre les causes més freqüents.

Per què la gent ho continua fent

No per descuit. Per falta d’alternativa en el moment exacte en què cal. Algú ha de donar a l’instal·lador que ve aquesta tarda la clau de l’FTP, o passar al client el PIN del certificat digital, o lliurar a qui entra avui les seves credencials del primer dia. El que té a mà és el correu i el xat. El que no té a mà és res més.

El patró es repeteix amb qualsevol eina prohibida sense substitut: el mateix expliquem sobre la shadow AI a l’empresa i sobre els serveis d’enviament de fitxers de consum. Prohibir sense donar una alternativa usable no canvia el comportament: només el fa invisible per a tu.

L’única mesura pública rellevant d’aquest costum ja té uns anys, però continua sent il·lustrativa: al Workplace Password Malpractice Report de Keeper, una enquesta a 1.000 treballadors nord-americans feta el febrer de 2021, el 62 % va declarar haver compartit una contrasenya de feina per missatge de text o per correu. Pren-la com el que és —una dada antiga i d’un sol país— i contrasta-la amb el que vegis a la teva safata d’enviats si cerques la paraula «contrasenya».

Prova d’un minut. Cerca a la teva bústia corporativa «contrasenya», «clau d’accés», «usuari i password» o «credencials». Compta quants resultats continuen sent vàlids avui. Aquesta xifra és el teu punt de partida, i normalment és la que convenç la direcció.

Què diuen les normes (i per què això se suspèn en una auditoria)

No hi ha cap norma que digui literalment «no enviïs contrasenyes per correu». N’hi ha quatre que ho deixen clar sense esmentar-ho:

Exigeix mesures tècniques i organitzatives apropiades al risc i cita expressament el xifratge i la capacitat de garantir la confidencialitat de manera permanent. Si la credencial que reparteixes dona accés a dades personals, el canal pel qual la reparteixes entra en l’abast de l’article. Un text pla sense caducitat és difícil de defensar-hi.

ISO/IEC 27001:2022, control A.5.17 «Informació d’autenticació»

És el control que tracta expressament com s’assigna i es distribueix la informació d’autenticació, inclosa l’obligació de lliurar-la per un canal segur i de no transmetre-la en clar. És, literalment, l’operació de què parla aquest article, i és una de les troballes més fàcils de documentar en una auditoria de certificació: n’hi ha prou de demanar una mostra del correu amb què es van donar d’alta tres usuaris.

Per a qui treballa amb el sector públic, les mesures de control d’accés exigeixen gestionar els mecanismes d’autenticació durant tot el seu cicle de vida —alta, lliurament, ús i baixa— i deixar traçabilitat dels accessos. Lliurar sense registre trenca les dues coses alhora.

Entre les mesures de gestió de riscos inclou les polítiques de criptografia i xifratge, l’ús de comunicacions segures i l’autenticació multifactor. Per a les entitats afectades, com circulen les credencials dins i fora de l’organització forma part de l’abast. Ho desenvolupem a a què obliga NIS2 la teva empresa.

Dit de manera pràctica: el dia de l’auditoria no et preguntaran si tens una eina. Et preguntaran com lliureu les credencials, qui les ha vistes i què n’ha passat després. Amb el correu, les tres respostes són «no ho sé».

Els pedaços que no funcionen

Abans d’arribar a la solució, convé descartar les quatre coses que tothom prova primer. Cap no és absurda; totes deixen el problema essencialment igual.

«T’envio l’usuari en un correu i la contrasenya en un altre»

Els dos missatges acaben a la mateixa bústia, al mateix mòbil i a la mateixa còpia de seguretat. Només protegeix del cas d’equivocar-te de destinatari, i si l’autocompletat et va trair una vegada, sol trair-te les dues. La permanència, que és el problema de fons, no canvia gens.

«Li passo per WhatsApp, que va xifrat»

El xifratge d’extrem a extrem protegeix el transport, no la permanència. El missatge es queda a l’historial dels dos telèfons i a les còpies al núvol de tots dos. A més, és un canal personal fora del control de l’empresa: quan aquella persona se’n va, l’historial se’n va amb ella, no el pots esborrar i tampoc no pots demostrar què s’ha compartit.

«Ho poso en un ZIP amb contrasenya»

Trasllada el problema: ara cal lliurar la contrasenya del ZIP, que és exactament l’operació que volies resoldre. Si va pel mateix canal, no has guanyat res. I hi ha efectes col·laterals: el xifratge heretat de ZIP (ZipCrypto) és feble, molts filtres de correu bloquegen els adjunts xifrats precisament perquè no els poden analitzar, i els noms dels fitxers continuen sent visibles.

«Ja tenim un gestor de contrasenyes»

I cal tenir-lo: és la peça que custodia, genera i emplena credencials al llarg del temps. Però resol l’emmagatzematge compartit dins d’un grup que fa servir la mateixa eina. Tan bon punt cal lliurar alguna cosa a algú que no és al teu gestor —un proveïdor, un client, el tècnic d’avui—, el gestor no hi participa i la gent torna al correu. Les dues peces són complementàries: el gestor custodia, el canal d’un sol ús lliura.

El que sí que funciona: el secret d’un sol ús

La idea és simple i té més d’una dècada: en lloc d’enviar la dada, envies una referència que caduca en fer-se servir. Escrius la contrasenya en un formulari; el sistema la xifra i et retorna una URL amb un identificador aleatori; envies aquesta URL per on vulguis. Quan el destinatari l’obre, se li mostra el contingut i el contingut xifrat s’esborra de la base de dades. A partir d’aquí, el que viatja pel correu és un enllaç ja gastat.

El canvi real no és criptogràfic, és de permanència: passes de deixar una còpia indefinida en mitja dotzena de llocs a deixar un enllaç que no serveix per a res. I, de passada, guanyes una cosa que el correu mai no t’ha donat: saber que s’ha llegit, quan i des d’on.

Abans
  • · La clau queda escrita en sis llocs
  • · No caduca mai
  • · No saps si algú l’ha llegida
  • · No la pots revocar
  • · No pots demostrar res
Després
  • · El que viatja és un enllaç consumible
  • · Caduca encara que ningú l’obri
  • · Avís de lectura amb IP i navegador
  • · Es destrueix a mà amb un clic
  • · Queda la cronologia del que ha passat

Hi ha un parany conegut, i convé saber-lo abans de triar eina: els filtres antimalware del correu i les previsualitzacions de molts clients segueixen els enllaços pel seu compte. Si el servei revela el secret només visitant la URL, el secret es consumeix abans d’arribar i el destinatari rep un enllaç mort. Per això un servei ben fet exigeix una acció explícita de la persona —normalment una petició POST— per revelar el contingut.

Els deu requisits que ha de complir el canal

Serveix igual per avaluar un servei públic gratuït que una peça integrada a la teva plataforma. Si en falta algun dels cinc primers, no és un canal de lliurament de credencials, és un formulari bonic.

  1. Xifratge en repòs amb una clau diferent per secret. Que una fila compromesa no comprometi la resta.
  2. Esborrat real en llegir-se. El contingut s’elimina, no es marca com a llegit. Pregunta-ho explícitament.
  3. Caducitat encara que ningú l’obri. Un secret que no s’obre mai ha de morir sol, no quedar-se esperant.
  4. Obrir la URL no el consumeix. Protecció davant d’antivirus de correu i previsualitzacions.
  5. Verificació del destinatari. Codi d’un sol ús al seu correu o mòbil, o frase de pas lliurada per un altre canal, perquè un reenviament no serveixi.
  6. Mode de coneixement zero. Que existeixi l’opció que ni el proveïdor el pugui desxifrar, derivant la clau només de la frase de pas.
  7. Avís de lectura. Saber quan s’ha obert, des de quina IP i amb quin navegador.
  8. Registre d’auditoria exportable. Creació, enviament, obertura, intents fallits, bloqueig i destrucció.
  9. Dades a la Unió Europea i contracte d’encarregat. Si el servei és gratuït i personal, no hi ha contracte que valgui davant del RGPD.
  10. Evidència descarregable. Alguna cosa millor que una captura de pantalla el dia que calgui demostrar el lliurament.

Els cinc primers els compleixen diversos serveis públics. Els cinc últims són, a la pràctica, el que separa una eina de consum d’una peça corporativa.

Com ho resol Dokuflex

Els secrets d’un sol ús són un mòdul més de la plataforma, amb els mateixos usuaris, permisos i auditoria que ja tens. Enganxes el text —o generes una contrasenya de 20 caràcters sense lletres que es confonguin en dictar-la—, tries la caducitat i la protecció, i copies l’enllaç o deixes que l’enviï Dokuflex per correu certificat o per SMS.

Tres detalls que marquen la diferència davant d’un servei gratuït:

  • Coneixement zero de debò. Amb frase de pas, la clau de xifratge es deriva només d’ella amb PBKDF2-HMAC-SHA256 i 150.000 iteracions. No es guarda la frase ni un hash de la frase. Ningú, tampoc nosaltres, no ho pot obrir. I ho diem abans de vendre: si es perd la frase, el contingut no es recupera.
  • Certificat de custòdia en PDF. Signat amb el certificat de la teva organització i segellat en el temps. Porta l’empremta SHA-256 del contingut, el mode de protecció, les lectures consumides i la cronologia completa. No porta el contingut, a propòsit.
  • Dins de casa teva. La dada es queda al teu Dokuflex, amb el teu contracte i les teves dades a la Unió Europea, no al servidor d’un tercer que la teva empresa no ha contractat.

Si el que cal lliurar són fitxers i no text, la peça germana és l’enviament segur de fitxers. I si el que busques és reduir el nombre de contrasenyes en circulació, el camí de fons és un altre: passkeys i SSO amb doble factor, perquè la majoria dels accessos no necessitin una clau per repartir.

Preguntes freqüents

És il·legal enviar una contrasenya per correu? +

No hi ha cap norma que ho prohibeixi amb aquest nom. El que sí que pot incomplir és l’article 32 del RGPD, que exigeix mesures tècniques apropiades al risc quan el que protegeix aquesta credencial són dades personals, i el control A.5.17 de la ISO/IEC 27001, que demana lliurar la informació d’autenticació per un canal segur. En una auditoria de certificació, un correu amb la clau al cos del missatge és una no conformitat fàcil de documentar.

Serveix enviar la contrasenya en un segon correu a part? +

No. Els dos correus acaben a la mateixa bústia, al mateix mòbil i a la mateixa còpia de seguretat, de manera que qui tingui accés a un té accés a l’altre. Separar l’usuari i la contrasenya en dos missatges només protegeix del cas concret d’enviar un missatge a l’adreça equivocada, i ni tan sols sempre: si l’autocompletat falla una vegada, sol fallar les dues.

I enviar-la per WhatsApp, que va xifrat? +

El xifratge en trànsit resol el transport, no la permanència. El missatge es queda a l’historial dels dos telèfons, a les còpies de seguretat al núvol de tots dos, i a la vista de qualsevol que agafi el mòbil desbloquejat. A més, és un canal personal que l’empresa no controla: quan aquella persona se’n va, l’historial se’n va amb ella i no hi ha manera d’esborrar-lo ni de demostrar què s’ha compartit.

Un ZIP amb contrasenya soluciona el problema? +

Trasllada el problema. Ara has de lliurar la contrasenya del ZIP, que és exactament la mateixa operació que volies resoldre, i si l’envies pel mateix canal no has guanyat res. A més, el xifratge dels ZIP antics (ZipCrypto) és feble, molts filtres de correu bloquegen els adjunts xifrats perquè no els poden analitzar, i el nom dels fitxers continua veient-se.

Un gestor de contrasenyes no és suficient? +

És imprescindible, però cobreix una altra cosa. Un gestor custodia i emplena credencials al llarg del temps dins d’un grup que el fa servir. El problema apareix en el moment de lliurar alguna cosa a algú que no és al teu gestor: un proveïdor extern, un client, el tècnic que ve un dia. És aquí on la gent torna al correu. El raonable és tenir les dues peces: el gestor per custodiar i un canal d’un sol ús per lliurar.

Què és un secret d’un sol ús? +

És un enllaç que mostra un contingut una única vegada i l’esborra. Escrius la contrasenya en un formulari, el sistema la xifra i et retorna una URL amb un identificador aleatori; envies aquesta URL per on vulguis. Quan el destinatari l’obre, se li mostra el contingut i el contingut xifrat s’elimina de la base de dades. A partir d’aquí l’enllaç no serveix per a res i el que viatja pel correu és un enllaç ja consumit.

No pot l’antivirus del correu obrir l’enllaç i gastar el secret? +

És la fallada més comuna dels serveis gratuïts: els filtres antimalware i les previsualitzacions dels clients de correu segueixen les URL pel seu compte i consumeixen el secret abans que arribi al destinatari. Un servei ben fet exigeix una acció explícita de l’usuari per revelar el contingut, normalment mitjançant una petició POST, de manera que seguir la URL no revela ni destrueix res.

Què he de demanar a un servei de secrets d’un sol ús? +

Deu coses: xifratge en repòs amb una clau diferent per secret; esborrat real del contingut en llegir-se, no només marcat com a llegit; caducitat configurable encara que ningú l’obri; que obrir la URL no el consumeixi; verificació del destinatari amb codi o frase de pas; mode de coneixement zero en què ni el proveïdor pugui desxifrar; avís de lectura; registre d’auditoria exportable; allotjament a la Unió Europea amb contracte d’encarregat del tractament; i alguna forma d’evidència descarregable si després has de demostrar el lliurament.

Fonts

  • Reglamento (UE) 2016/679 (RGPD): article 32, seguretat del tractament.
  • ISO/IEC 27001:2022: control A.5.17, informació d’autenticació.
  • Real Decreto 311/2022, Esquema Nacional de Seguridad: control d’accés i traçabilitat.
  • Directiva (UE) 2022/2555 (NIS2): article 21, mesures de gestió de riscos.
  • NIST SP 800-63B-4 (2025): requisits sobre contrasenyes al costat del verificador.
  • Verizon Data Breach Investigations Report 2026: l’abús de credencials apareix en el 39 % de les bretxes en algun punt de la cadena; com a vector d’entrada inicial cau al 13 % davant del 22 % de l’any anterior, superat per l’explotació de vulnerabilitats (31 %).
  • AEPD: més de 2.700 notificacions de bretxes de dades personals el 2025, amb l’enviament a destinataris erronis entre les causes més freqüents.
  • Keeper, Workplace Password Malpractice Report (febrer de 2021, 1.000 treballadors dels Estats Units): el 62 % va compartir una contrasenya de feina per missatge de text o correu. Dada antiga i d’un sol mercat, citada només com a il·lustració de l’hàbit.
Següent pas

Que el camí fàcil sigui també el camí segur

Reserva 20 minuts amb els tres casos en què el teu equip reparteix credencials avui. Muntem amb tu l’enllaç d’un sol ús, la verificació del destinatari i el certificat de lliurament. Sense compromís.